Spain

Mathias Énard: “La Història és només una, la del planeta, i ens n’hem adonat tard”

L’escriptor francès més barceloní, Mathias Énard (Niort, Francça, 1972), va guanyar el Goncourt el 2015 amb la novel·la Brúixola, i ara torna, cinc anys després, amb El banquet anual de la confraria d’enterramorts (Empúries; Literatura Random House, en castellà), que és alhora el seu primer fresc rabelesià sobre França i una aproximació al món contemporani, les seves pors i la seva necessitat de reconnectar amb la natura.

Aïllat en una casa de camp d’un petit poble proper al seu lloc de naixement, Énard, escriptor totèmic amb un peu sempre a Barcelona (on passa la meitat de l’any, i on té un gustosíssim restaurant fenici-libanès, el Karakala), despenja la videotrucada davant d’una majestuosa xemeneia. Ho fa per parlar d’El banquet..., una hilarantment barroca exploració de la França de tots els temps, engegada per un antropòleg en el seu dietari de camp. És el dietari d’un parisenc instal·lat en un petit poble, com el seu, proper a Niort —que en realitat no existeix, és una suma de molts petits pobles francesos—, que prova alhora d’habituar-se a l’avorriment (i el fred) de la seva nova vida i de recopilar informació sobre els veïns de la zona, com si es tractés d’una espècie en extinció.

La possibilitat que en aquell lloc ningú mori mai del tot permet a Enard viatjar a qualsevol època passada per donar forma a un dels seus apassionants frescos literaris, l’únic de tots ells que no ha marxat de casa, l’únic que es queda a França. Els altres havien radiografiat Tànger, el Líban, l’ex-Iugoslàvia i, a l’últim, Brúixola, el Pròxim Orient.

Pregunta. Ha sentit la necessitat de tornar a casa? Tots aquests anys ha estat fugint d’alguna manera de la idea de ser francès?

Resposta. Sí, d’alguna manera he estat fugint. La meva atracció pel Mediterrani s’explica perquè soc un home de l’Atlàntic, i sempre he sentit la pulsió de marxar lluny, i d’estimar allò que desconeixia. Vaig marxar d’aquí amb 18 anys, i vaig aprendre àrab i persa, vaig estar a la guerra del Líban amb 20 anys, després al Marroc, a Síria, però sabia que tard o d’hora tornaria. Ho vaig fer físicament fa uns anys, però necessitava fer-ho també literàriament. Havia d’assumir que aquesta és la meva terra. El 2009, quan vaig acabar Zona durant una estada en una residència d’escriptors, vaig trobar el personatge de l’antropòleg, perquè necessitava algú extern que explorés el lloc, perquè jo ja era un foraster, en molts sentits, a la meva pròpia terra. Necessitava redescobrir-la i fer-ho com ho faria un antropòleg, fixant-me en els detalls.

Al llegir, políticament et posiciones davant del que llegeixes: els textos t’interroguen. Fins i tot les novel·les d’evasió

P. Amb una societat que desitja tornar a la vida senzilla, a la vida al camp, en un context en què la vida a la ciutat es complica per la pandèmia, la novel·la, amb el seu to lleugerament amenaçant, és ben actual.

R. És la meva novel·la més contemporània. Parla de les conseqüències del canvi climàtic. Tracta d’entendre com hem arribat fins aquí i de quina manera tots estem connectats, perquè tenim un sol destí, la Història és només una, la del planeta. I ara ens n’hem adonat, però potser massa tard.

P. Viure aïllat és viure amb por? Hi ha tanta por en aquests pobles de França als atacs terroristes com a les grans ciutats?

R. Sí, perquè el que reben allà, com el que rebien en el passat a través de cançons populars, són mitges veritats, que ara arriben per les notícies, la televisió. Al camp vius en una bombolla on el món exterior arriba en forma d’amenaça, i això explica part de la política conservadora actual, el vot de la por, desinformat, perillós. Aquests llocs aïllats només estan relacionats amb la resta del món per les males notícies i la por.

P. Vostè que té un peu a Espanya i un altre a França, qui diria que està gestionant més bé la crisis del coronavirus?

R. L’aproximació d’aquesta segona onada és semblant en tots dos països. Estan intentant, a Espanya i també a França fins fa poc, deixar la gestió en mans locals per no tancar de cop, però no s’entén que en un país com França, que fa bandera de la igualtat, es tanquin unes ciutats i d’altres no. Volen canviar de paradigma, però no saben com fer-ho, no han pensat mai des de la ciutadania, sempre han exercit el poder de dalt a baix, i no al revés. D’altra banda, el virus continua sent un misteri. Crec que per avançar haurem d’acceptar que potser és la nostra manera de pensar en el que fins ara ha estat un virus la que ha quedat obsoleta.

Al camp vius en una bombolla on el món exterior arriba com a amenaça; això explica part de la política conservadora actual

P. El confinament ha fet pujar els índexs de lectura tant a Espanya com a França...

R. Que es llegeixi més sempre serà una bona notícia. Llegir et dona el temps per pensar que no et dona cap altra activitat de lleure. La informació que absorbeixes com a lector d’una novel·la o un assaig i el ritme amb què l’absorbeixes et genera un pensament, una opinió, que d’altra manera no tindries. Al llegir et posiciones políticament davant d’allò que llegeixes, perquè els textos et fan preguntes. Fins i tot les novel·les d’evasió et demanen un posicionament, i això sempre serà positiu.

P. I què diria de la salut de la literatura que es fa avui en dia?

R. En general estem en un moment de gran llibertat i moltíssima diversitat, en la novel·la sobretot, però també en l’assaig. Penso que les llistes dels més venuts parlen de la necessitat dels lectors de trobar respostes com mai al món on viuen, i si ara són plenes de llibres sobre la transformació del medi ambient, i en general, de llibres sobre el camp, i fins i tot manuals de jardineria, és perquè hi ha molta inquietud respecte de cap on va el planeta, i cap on anem nosaltres com a espècie, i no només per la pandèmia. Necessitem respostes, i sabem que els llibres en donen.

Football news:

Chiesa se lesionó el tobillo. Fue reemplazado en el partido contra Napoli
Neuer sobre las dos victorias consecutivas del Bayern: es un mensaje para los competidores
Gattuso sobre 0-2 con la Juve: Insigne no debería pensar que Napoli perdió por su culpa
El ex entrenador de Tomi, Valery nepomnyy, habló sobre un posible cambio en el formato del RPL
Wolverhampton alquila Willian José a la Sociedad con una opción de compra
Milan está cerca de alquilar Tomori al Chelsea con opción de compra por más de 20 millones de euros
Anton Fetisov, Jefe del Departamento de relaciones públicas de Spartak, habló sobre cómo el propietario del Club, Leonid fedun, ayudó a los fanáticos Mikhail Ivkin y Pavel Kosov, declarados culpables de los disturbios en Marsella durante la Eurocopa 2016