Spain

L’activista Aretha Franklin canta al Macba

Els publicistes saben com vendre un producte, la majoria de les vegades de manera subliminar, sense que l’espectador sigui conscient del poder que aquestes imatges creen en la seva ment que el porten a consumir. Però els publicistes no són els únics que controlen les imatges per fer arribar missatges amb segones intencions, crear impulsos i difondre una determinada imatge del món. També ho fan la política, l’economia i la cultura. És el que defensa l’artista afroamericà Tony Cokes des de 1988, any en què va començar a crear els seus peculiars “videoassaigs”, una mena de curtmetratges creats com collages en els quals uneix textos, música i fons de color. Amb ells, de forma gens subliminar, reivindica temes i personatges més enllà de la seva imatge més difosa i que els ha fet populars.

Com la cantant Aretha Franklin, considerada per tots com la reina del soul, que és també una destacada activista pels drets dels negres als Estats Units, des de perspectives com la del Black Lives Matter (‘la vida dels negres són importants’). I què són, si no, cançons com Think, I Will Survive i Respect, que sonen en una de les sales del Macba que acull Tony Cokes. Música, text i política, la primera gran exposició a Espanya d’aquest artista, fins al 7 de febrer. “Cokes diu que les seves idees, que parlen de l’abús ideològic de la música, dels textos i de la imatge, es poden ballar”, explica la conservadora del museu i comissaria de la mostra, Anna Cerdà Callís. S’ha ser de pedra per no acabar movent el cos en aquesta sala on es mostra i se sent The Queen is Dead... Fragment 1, del 2019, centrada en la diva negra.

Del que no hi ha dubte és que les obres de Cokes, curtmetratges, d’entrada simples i repetitius, “tot i que amaguen sempre diverses capes”, aclareix la comissària, conviden l’espectador a ser més crític amb el que sent i escolta i a canviar la manera en què es processa la informació quan es llegeix un text, es veu una imatge i s’escolta una cançó, qüestionant l’escassa actitud crítica del que llegeix, veu o escolta. “Explora els límits del documental, però qüestiona la nostra manera de veure pel·lícules, periodisme televisiu, videoclips i anuncis publicitaris, mostrant la connexió entre la visualització i la mercantilització”, prossegueix Cerdà.

L’exposició requereix que el visitant –a més de portar auriculars propis i descarregar-se per codis QR la traducció dels textos dels 20 vídeos i tres grans caixes de llum– es prengui el seu temps per veure les obres que sumen quatre hores de vídeo.... Hi ajuda la banda musical sonora que acompanya des dels primers treballs de 1988, com Black celebration, en la qual s’inclouen imatges de disturbis racials en diverses ciutats dels Estats Units, fins als últims, del 2019, en els quals Cokes continua criticant els temes racials, mostrant com Hollywood visibilitza o invisibilitza la comunitat afroamericana. “L’essència dels seus assajos en imatge ha estat sempre la mateixa, però ha anat destil·lant la forma”, resumeix la comissària, que qualifica aquests treballs –en els quals “subverteix jerarquies, qüestiona el concepte d’autoria, explora els rols de lector i editor i demana la implicació de l’espectador”– de “precisos, reduïts, però potents”.

Cokes denuncia la utilització ideològica de la música en contextos de guerra o com a forma de tortura en algunes de les 70 peces de The Evil Series. En una d’elles s’explica com el president dels Estats Units George Bush va utilitzar, a la seva conveniència, els diferents graus d’alarma antiterrorista que es va activar després dels atemptats de l’11-S del 2001, que es van identificar amb el color groc, taronja i vermell, amb els quals es van modular el comportament i les emocions de la població. A l’altra es veu i se sent com l’exèrcit nord-americà va utilitzar durant la guerra de l’Iraq la música disco a tot volum com a tortura, a partir de l’assaig del professor i escriptor Mustafà Baioumi.

Segons Cerdà, Cokes es considera “més aviat un editor que uneix i juxtaposa, igual que un DJ punxa i barreja al seu aire la música que componen i interpreten altres autors”. Cokes deixa veure els trucs sobre com construeix les seves obres per visibilitzar la trampa que hi ha darrere dels seus vídeos. “Perquè així l’espectador pugui reflexionar sobre si el que consumeix diàriament també està construït i no és veritat”, apunta Cerdà.

Autodefinint-se com a «postconceptualista», Cokes reconeix la influència d’artistes conceptuals com Art & Language, Paul Gilroy, Adrian Piper, Louis Althusser, Malcolm X, Lawrence Weiner i Jenny Holzer, als quals cita al costat dels músics Aretha Franklin, David Bowie, Public Enemy i Morrisey, que també conviden a ballar als visitants d’aquesta mostra.

Football news:

Steve mcmanaman: el Real Madrid es un equipo envejecido. Necesitan nuevos jugadores si quieren alcanzar las alturas anteriores
Isco podría trasladarse a Sevilla en enero. Lopetegui está personalmente Interesado en que el Centrocampista del Real Madrid Isco pueda pasar al Sevilla en la ventana de transferencia de invierno
Bilyaletdinov sobre la liga de Campeones: Loco puede salir del grupo. Un Bayern desmotivado puede vencer en la ronda 6
Zlatan Ibrahimovic: estaba Pensando en terminar su carrera, pero quería cambiar la mentalidad del Milan
Director deportivo Vasco da gama: Balotelli será para nosotros como Maradona
El Real Madrid no comprará Mbappé en el verano de 2021 debido a la crisis (Le Parisien)
Ibra anota en 39, Buffon arrastra en 42, Ronaldo no tiene planes de terminar. ¿El fútbol está envejeciendo?